Escrit per Sergi

Com resulta de reconfortant tornar de les vacances. Si! Per molt poc creïble que soni el meu cas és bastant diferent al de la resta, a mi em motiva la meva feina i m’agrada estar sempre al peu del canó. Les vacances son necessàries, això si, ni que sigui per descansar mentalment del dia a dia. Bé, recuperat i a punt per la campanya de nadal, sempre llarga, sempre dura.

Tot i això tampoc he desconnectat tant, les sessions de nit les he continuat fent. Molts dels que llegiu això recordareu altres èpoques en les que ens hem trobat junts treballant de nit, em venen molts noms al cap, em venen moltes cares a la ment; ja queda molt poc de tot allò, renovar-se o morir. I pensareu “com pot continuar encara, jo no podria pas!”. Bé, és la meva passió, és la meva vida, i a més estic molt bé on estic, estic molt content on estic i de moment, encara que s’entestin, això no ho canviarà ningú.

El retorn a la feina ha suposat la baixa definitiva de la xarxa social Facebook. Ja feina un temps que n’estava una mica fins als mateixos pebrots de tenir la necessitat de connectar-me cada poques hores per a poder fer una ullada a algun que altre perfil i per a poder comprovar si tenia algun missatge o comentari nou. Tampoc m’agradava massa la idea que tothom pugui tafanejar les teves fotos ni les teves dades personal; si, ja sé que hi han opcions de la privacitat que es poden modificar per ajustar la configuració del teu perfil a les teves necessitats, però tenia ganes de deixar-ho còrrer i qualsevol excusa ha estat bona, per exemple, les vacances i el fet d’estar molt poc temps davant d’un ordinador. A més, tothom que em coneix ja sap de sobres com localitzar-me.

Tinc tantes coses al cap que no tinc prou temps per a tot: la Judith encara deu esperar, la Tere fa dies que em reclama, li dec una trucada de feina a en Pere, en JC fa dies que no el veig, la Isa està per altres coses, en Cristian sembla que visqui en un altre lloc, per molt a prop que visquem, i ella, bé, ja fa temps que no hi és de cap de les maneres. Trist? Una mica.

Buah! A vegades agrada l’agradable sensació de seguretat que et dona l’absoluta soledat, però a ningú li agrada està sol…o si? Ara toca.

Salut! I fins la propera.

PD: Per cert, no em funciona el mòbil així que si algú necessita res que em faci una trucada perquè jo no puc trucar.